Eixint de casa veig que finalment han canviat el portal de la finca, i recorde que vaig posar la setmana passada al clauer la nova clau; encete doncs el camí cap al carrer mascaró des de la tardorenca plaça catalana.

Una dona gran porta als nets al carro, un assegut, l’altre dempeus sobre el mateix, divisant des d’allà dalt com un mariner, andana avall, el sol que cau al darrere, i el gos obrint camí, sembla un d’aquells pastors. L’aroma de cafè en l’hora justa surt com cada dia per una balconada d’un primer pis, ja me l’he fet a casa. Travesse l’avinguda maragall, de cotxes que es salten semàfors, que m’obliguen a salvar el riu de trànsit precipitadament. Enfile la boca de metro, ací el xiulit o el cant que vinc fent sona més fort, alguns curiosos somriuen sense més, altres miren despectivament per corregir-me, com si alguna cosa no estigués fent bé. Pose a la clivella la T10, algú que esperava per darrere aprofita per també entrar seguint-me el pas. Transbordament a Sagrera de la blava a la vermella, després a l’inrevés per tornar a pujar.

Darrere de cadascú, asseguts al metro, dempeus, eixint o entrant, a cada vagó, a cada tren, a cada línia, en cada sentit, en cada direcció, a tota la xarxa de colors del metropolità, cada dos minuts, en hora punta o en franja normal, en festiu o en dia laboral, de 6 a 00h, fins les 2am o durant tota la nit, cada jorn dels 365, darrere de tots aquests passatgers entre rails que passen per ells quotidianament, tripulants en moviment constant, darrere de totes aquestes persones, s’amaga una gran història, un verdader bagatge, un enorme munt de relats, d’experiències, de visions diverses, de coneixença, de matisos i detalls.

Arribe a destinació, lloc de confluència, “enllaç amb l’estació de tren, d’autobusos i altres línies de…” sona per megafonia. Escales de tracció humana, altres mecàniques fins a dalt de la boca d’aquest món suburbà, prop de l’Arc de triomf tornem a la superfície. Un guàrdia de seguretat deixa passar de franc algun conegut, gent a fora asseguda al petit parc, un dia clar hivernal, ras i blau, però sense el fred que li és normal, un pilot de llaunes d’estrella a vora i sobre un banc. El resol del capvespre es recolza sobre les façanes de l’antic edifici dels jutjats i el primer edifici del barri industrial; recorde la cançó tradicional “Quan el moreno”, allò que deia de “la Força” – l’electricitat; em trobe agust, com a casa, a acaballes entre el món rural i els primers tints d’urbans; d’allà on vinc, dels rius plens arqueologia industrial decadent, rius decolorats per fàbriques tèxtils, i on hi conviu la natura penetrant de la Mariola i els boscos del Carrascar; o ací on ara residisc, entre les sendes del parc dels tres turons del Guinardó i el continu urbà d’una gran ciutat, les runes i els edificis reconvertits, restaurats, reutilitzats i totalment transformats del Poblenou.

Continue caminant, ara les meues passes segueixen el ritme d’una cançó pop, senzillament d’ara, de llengua estrangera, i que m’emociona totalment, veig el parc de la ciutadella al fons sota un “cel rosa i els núvols rosa” (que no preparaven cap accident, com augurava Corcobado). Arribe a port, toque al timbre, m’obri Pau. Puge unes escales i entre a casa seua, Aixopluc Estudis; tants dies enrere treballant – des del juliol – en aquest projecte que ja és una realitat; avui estem al tercer dia de guitarres i cants. Pau als comandaments i amb un instrument als genolls que subjecta amb una mà, mentre amb l’altra atura i engega el programa de gravació; estem fent aquests dies els enregistraments de les cordeS i de les veuS.